>> Ramon Trias Fargas, Nacionalisme i llibertat. Barcelona, Edicions Destino, 1979
El que Catalunya ha volgut sempre, i que Castella mai no ha comprès, és que la demanin a una feina en comú a la qual pugui aportar lliurement i en peu d’igualtat els seus actius materials i esperituals. Per a això cal que aquests actius existeixin i puguin ésser aportats a una Espanya de tots, Catalunya ha d’ésser lliure. Ha de tenir llibertat per a desenrotllar la seva pròpia personalitat. A més, per a col·laborar dignament com desitgem, els drets de Catalunya han d’ésser prèviament reconeguts. Sense això la igualtat no és possible. Però l’enteniment basat en la dignitat, que només la igualtat en el tracte pot produir, no es podrà assolir mentre unes ments d’excepció i, encara, liberals, ens puguin cridar de Castella estant com ho féu Ortega en la seva “España invertebrada”, excloent-nos de tota tasca en comú, que “España es una cosa hecha por Castilla y que sólo los castellanos son capaces de comprender y que nada hay más conmovedor como reconstruir el proceso incorporativo que Castilla impone a la periferia peninsular. (…)”. En aquest punt, només vull fer una pregunta. ¿Em voleu dir quina missió es reserva, a Espanya, suposadament de tots, a aquests catalans tan aldeanos, d’una visió tan esquifida i interessada, tan hermètics i tancats?
No, així no. Així no anem enlloc. Si volen allistar la nostra col·laboració ha d’ésser per unes altres vies. Ens han de deixar un lloc constructiu, estimulant, il·lusionat, en el destí comú.
Ramon Trias Fargas | Textos 